Un
—Què noi, vols provar-la o què?
Són les vuit del matí i soc a casa d'en Jesús, un paio que no conec de res, baixet, una mica coix i que fa unes ulleres com si li haguessin fotut un bon cop de puny a cada ull."
En Jesús trenca a mà dreta i em porta a una cuina moderna i immaculada que no és per a res el tipus de cuina que s'espera d'aquesta mena de paio: porta una roba un pèl queca i el seu cotxe és una llauna.
Repenjo el cul al taulell perquè estic esgotat després de passar-me tota la nit treballant. I en Jesús, tot decidit, obre la nevera i treu una ampolla marró de vidre. El mateix tipus d’ampolla a on, quan era petit, ma mare hi tenia el xarop de la tos. En Jesús l’obre, me l'acosta i em diu: té.
L'oloro. I això fot una olor infecta a podrit, a llet agra. Li torno l'ampolla i li dic: tio, això és fastigós.
—Sí. No fa massa bona olor, que diguem. Encara que el gust no és tan dolent com això.
Sense que jo digui res més, en Jesús omple un got amb el líquid a sobre el taulell i me l'acosta. Té el mateix color que l'aigua de fregar després d'haver netejat tota la casa.
Tan tranquil, en Jesús em diu:
—Pren ara una primera dosi. I, després d'un parell d'horetes, la segona.
Fantàstic. Encara no sé si prendre'm aquesta merda, que ja me n'està oferint una segona.
El que tinc entre mans és la famosa ayahuasca amb la que en Jesús porta hores donant-me la tabarra, dient meravelles d'ella, com si fos la solució a tots els meus problemes. Mentre tots els de la colla li han estat donant a la beguda i als porros, jo m’he hagut de resignar a aguantar-li la xerrameca: l’interminable rotllo sobre això de l'ayahuasca. Pel que he arribat a entendre, es veu que és la mare de totes les drogues —després del peiot, suposo— i la droga que els indis americans feien servir, com diu en Jesús, per a entrar a un altre plànol d'existència. Al final, perquè callés, li he cridat, gairebé emprenyat:
—Però es pot provar o no es pot provar la refotuda ayahuasca?
I així és com el Jesús m’ha portat de la maneta a casa seva per a provar aquesta merda. Em pregunto quina era la meva idea. Suposo que ho he dit sense pensar. O potser sí que me la volia prendre. Ves a saber. Total. Que com que no m'agrada quedar com un boques, i com que m'ha venut la moto que era tot natural i que si els indígenes i bla, bla, bla, faig el que em toca fer.
Agafo el got i m'ho bec d'un glop.
Mentre me l'estic empassant noto com un gust àcid, groguenc, em cau per la gola. Amb un regust de cacau. Em sembla que quan acabi de beure vomitaré.
Quan acabo de beure encara sento aquell regust fastigós a la gola i com els meus budells grunyeixen preguntant-me què collons m'he empassat.
En Jesús em mira amb un somriure, amb aquells ulls foscos com els d’un dimoni sortit d'una carbonera, i em pregunta: tot bé?
Li dic que sí, però no ho tinc del tot clar.
Després anem a fer la volta fins al poble —diguem-li X— amb el seu cotxe atrotinat i comprovo que no ens haguem deixat la porta del darrere de la discoteca oberta.
Quan tornem amb aquella gent a casa d'en Julio, en Jesús em pregunta com estic. Noto com em bull el cervell, com les bombolles del cava quan obres l'ampolla i escumegen per dins.
Li dic que «em sembla» que ja estic començant a flipar, tot i que no en tinc cap mena de dubte que se'n prepara una de grossa.
En Jesús remena la guantera, agafa un CD i em diu: escolta això, nano, que ja veuràs.
Immediatament em veig envoltat per la veu d’un indi —americà, és clar— cantant aia, aia, aia, aia per tots costats.
La seva veu està per tot arreu i, per un moment, em sembla que la tinc fotuda tant a dins que juraria que em surt del cap.
Al meu costat, com una presència, veig el cap gegant de l’indi —d’un color vermell vibrant—, un Shaman amb un nas gros de patata i arrugat com un roure, que em canta a l’orella mentre al nostre voltant una mena de focs artificials pixelats s’escampen cap enfora, cap endins, seguint el ritme d’aia, aia, i una sensació de felicitat em surt del pit.
A veure, perquè quedi clar: aquesta història no va d'un paio que es fot al món de la droga i en surt més fort que quan va començar. No va d'un paio que es fa ric muntant un negoci. I no va de com crear un imperi de la droga començant per repartir marihuana en un piset. Aquesta història va d'un any una mica boig que vaig viure pels volts del 2006 i que encara, després de tant de temps, em volta pel cap com si hagués sigut l'any passat.
Dos
Rebobinem.
Suposo que el primer que hauria de fer, perquè veieu com he arribat fins aquí, al pis d'en Jesús a fotre'm la refotuda ayahuasca, seria començar pel principi. Doncs la cosa es posa en marxa a partir de l'interessant moment en què vaig a demanar calés als meus pares per a muntar una discoteca.
Truco al timbre, plinc-plonc, i la meva mare m’obre la porta com si anéssim a planejar l’atracament a un banc i em diu, fluixet: el teu pare és al menjador.
La meva mare és prou alta: més alta que tots els de casa; i aquest és el motiu pel qual sempre està obligada a mirar-nos des de les altures. La meva mare té l’energia d’un perdiguer, la cara plena de pigues i el caràcter una mica boig de tots els panotxes i els Ferrés.
Ma mare gira cua, se’n va decidida cap a la cuina, obre la porta del menjador i crida el meu pare.
—El teu fill es aquí i vol parlar amb tu.
El meu pare remuga davant la tele, perquè sap que s’ha acabat veure la pel·lícula, i s’aixeca com un bon soldat, fotent dos saltironets perquè la cama se li ha quedat adormida. I, coixejant i remugant al mateix temps, la seva ombra es va apropant amenaçadorament cap a nosaltres.
Dies endarrere, mentre estàvem arreglant el jardinet de casa, li vaig comentar a ma mare, com qui no vol la cosa, que l’Eva, la meva nòvia, coneixia un paio que volia muntar una discoteca. Que la idea em semblava interessant, però que farien falta calés per a poder invertir. Jo esperava que em digués: ho portes clar. Però em va dir que això ho hauria de parlar amb el meu pare.
Dos dies després l’Eva m’ha aconseguit una trobada amb el seu col·lega, l’Àxel, i a mitja tarda ens plantem davant un pis antic, enmig de la riera de Caldetes.
El paio que ens obre la porta és baixet, esquifit, pàl·lid com un vampir i amb les dues paletilles de davant creuades com les cames de la Sharon Stone. El paio em dona la mà com si fos un peix mort i la sacseja amb la mateixa energia.
A l’entrada, que porta directament al menjador, té, a mà esquerra, un parell de pantalles d’ordinador amb tot de ratlletes que pugen i baixen, amb una música ambiental d’ascensor; ens fa passar cap endavant i ens asseiem en una mena de llit: el chill-out, com li diu ell, i ens explica de què va la cosa.
L’Àxel treu un paper amb tots els números fets. I ens deixa anar que el propietari demana «una fiança que se li’n va l’olla»; i el que s’hauria de pagar per a posar al dia l’equip de música, etc, etc, etc. L’Eva m’ha comentat que aquest pis és dels pares de l’Àxel. Que l’hi han deixat per a ell i que ells viuen a no sé on. El paio sembla més o menys de la meva edat; tant de bo els meus pares m’haguessin regalat un pis. Li demano permís a l’Àxel, agafo els papers i els hi dono un cop d’ull. L’Àxel ens comenta que vol muntar la discoteca a, diguem-li el poble X, perquè allà no n’hi ha cap de música house.
Mentre estic llegint la llista, llarga com el Quixot, sentim una remor que ve del passadís, i apareix per darrere una estanteria una noia alta i rossa amb cara de son, amb un pantaló de xandall, unes bones caderes i una samarreta blanca com el paper, però amb pinta de bona tia.
—Ah. Veníeu a parlar de lo de la discoteca —ens diu.
L’Eva es posa tensa com un gat, i després li somriu i li diu que sí.
L’Eva ens presenta, ens fem dos petons, i després la Rosa Mari li diu a l’Àxel: no els hi has ofert res?
I d’una revolada i cridant des de la cuina ens demana què volem.
L’Àxel li diu que estem parlant. I ella sense fotre-li ni cas em treu un suc i Coca-Cola per a l’Eva, amb un cigarret en una mà i traient fum com una locomotora.
La noia ens posa les begudes, s’asseu al meu costat i em toca la cuixa com si fos la cosa més normal d’aquest sant món.
L’Àxel segueix parlant mentre la Rosa Mari treu una cebeta —una paperina com la dels petards— i la planta enmig de la tauleta, al costat dels papers. L’Àxel la fulmina amb la mirada. Ella l’obre i vessa els polvets blancs a la tauleta. I després agafa una targeta que hi ha al costat dels papers i, com si fos una batuta, pica el polsim —la coca, vaja— i es planta allà enmig un parell de ratlles. L’Eva se’n riu de la meva expressió, mentre l’Àxel fa cara de pomes agres.
La Rosa Mari treu de no sé on un bitllet enrotllat i ens pregunta si en volem amb la mateixa tranquil·litat amb que ens ha demanat què volíem veure. I abans que li diguem que no, s’ajup davant la vitrina, aspira profundament i succiona com una aspiradora tota la pols blanca i bona part de la porqueria de la tauleta.
La Rosa Mari fot ganyotes com si li hagués entrat alguna cosa a l’ull mentre deixa anar un: collons.
Emprenyat, i per canviar de tema, l’Àxel em diu: tu no et preocupis, nen, que ja t’asseguro jo que una discoteca dona calés.
El més bonic a l’hora de llegir un pressupost, contant despeses, preu de copes, etc. és que els números sempre quadren sobre el paper. Després, com sempre, tot dependrà de la sort que tinguis.
L’Àxel em comenta que ja tenia un altre soci i que el seu pare estava forrat, però que al final no es va decidir perquè li va dir que ja es coneixia.
La Rosa Mari llepa un cigarret amb la llengua i l’aixafa en paral·lel damunt l’altra tira de coca. L’Àxel diu el nom del paio i la Rosa Mari es fot a riure: ah! Sí! Ja me’n recordo, quin tio.
Després l’Eva es fot a parlar amb ella de tal i qual conegut i jo aguanto una estoneta i després li demano el pressupost a l’Àxel, li dic que ja li diré alguna cosa i li comento a l’Eva que marxem. Quan tanco la porta em sembla sentir la veu de l’Àxel discutir amb la que, m’assegura l’Eva, només és una amiga. Que l’Àxel no té nòvia.
Tornem amb el meu pare. Quan era petit vaig intentar dibuixar-lo de perfil, amb ulleres i tot. I l’Andreu, el meu veí, em va dir: sembla el Doctor Octopus, el dolent de Spiderman. No m’hi havia fixat mai, però em va semblar que tenia raó. O sigui, que el meu pare podríem dir que és la còpia madureta d’el Doctor Octopus. Total: que li explico al Doc Ock la versió edulcorada i apta per a tots els públics que em va explicar l’Àxel.
El meu pare em mira amb cara impassible. No és que s’hi esforci, és que és la seva cara habitual. Mai no pots endevinar què pot estar pensant. Suposo que seria un excel·lent jugador de pòquer si deixés el remigi: encara que ja fot anys que no fa remigis ni res de res.
Fa un soroll gutural que tant pot significar que no li sembla gens bé, que no és una mala idea, o bé que s’està aclarint la gola abans de parlar. Em diu amb recança que el que hauria de muntar és una botiga de queviures, com en Roure, que en va muntar una ja fa anys i que li va anar tant bé.
Si us plau. No sé els cops que m’he hagut de sentir lo de la ditxosa botigueta. Si no fos perquè li estic demanant un bon pico, li cridaria: i un bé negre penso muntar una botiga de queviures!
Però li replico de la manera més elegant i breu que conec:
—Papa...
Ell torna a l’atac amb la botiga. I jo li parlo de números, li parlo del propietari, li comento que hi ha cotxes que costen molt més que els calés que els hi demano. I que això és per fer diners. I afegeixo amb veu de confiança que els hi tornaré, mentre repeteixo, com va dir el soci, que si alguna cosa dona calés ha de ser una discoteca. I a la fi, quan acabo, em diu, remugant, un dels seus «bueeno...» de mala gana. No sé pas com s’ho va fer ma mare per a casar-se amb ell. Perquè, que jo recordi, no li he sentit mai dir que sí.
Tres
Arribo al pis. El pis que comparteixo amb l’Eva.
I, a la que tanco la porta d’entrada, sento les seves passes nervioses com s’acosten corrents. Ens trobem enmig del passadís, que travessa el pis com una llança, i em pregunta:
—¿Què t’ha dit?
L’Eva és baixeta, primeta, amb els ulls ametllats com si s’acabés de llevar. I amb uns llavis molsuts i un bon front. Sempre està en acció, corrent d’un costat a l’altre, menys quan se li passa la febre. Llavors es pot passar dies sencers tombada al llit. Al seu costat un no pot deixar d’estar en dansa.
Li crido que han dit que sí. I li foto un bon morreig a la boca i després li toco el pit com el clàxon d’un cotxe antic, mec, mec, i li dic:
—Carinyo, treu el rosadet de la nevera i les copes del teu tiet. —Unes copes de disseny que ens va regal·lar per la «inauguració» del pis—. Que això ho hem de celebrar.
Vint minuts després, ja m’he posat el pijama i tenim les copes plenes i unes torrades de pa amb tomàquet fetes al forn, com una pizza. Li proposo un brindis. Fem xocar les copes i li dic: ja sabia jo que aquest any seria un bon any.
Ens fotem les llesques de cara a la tele mentre li explico, per tercer cop, com ha anat tot plegat i de tant en tant li vaig tocant la cuixa.
La tele la tenim plantada damunt d’una taula rodona amb unes estovalles de tela blaves. Al menjador tenim els quatre mobles que la seva mare volia llençar. El sofà —tapat amb una funda de tela vermella— era de l’avi del seu cunyat, que es va morir. El somier és de casa els meus pares i el matalàs del tiet de l’Eva que ens va regalar les copes. El nostre pis està arreglat amb les restes d’altres pisos: els quatre mobles que hem anat arreplegant dels nostres respectius familiars.
El pis és vell i encara està per pintar, perquè quan ens hi vam instal·lar, per accident (l’Eva es va enfadar amb sa mare i va venir al pis a passar-hi uns quants dies; i, perquè no estigués sola, la vaig seguir i ja no en vam sortir), no ens vam posar d’acord ni amb el color de les parets: jo volia treure l’estucat quico i que es queia a trossos, i l’Eva volia pintar el pis de blanc.
—Si us plau, qualsevol color; el color que tu vulguis, menys blanc.
—A mi m’agrada en blanc...
Així que vam fer el més còmode: ho vam deixar estar.
Després de sopar, l’Eva es lia un porro de la seva collita —tots els veïns ens coneixen pels veïns de la maria. L’Eva té dos testos com dues botes de vi, plantats a banda i banda de la terrassa, amb dues plantes de maria d’un parell de metres d’alçada— i jo em foto un bon glop del rosat més barato del súper i un cigarret i, mentre pipejo li vaig tocant emocionat la cuixa.
Amb l’Eva ens vam conèixer ara ja farà un parell d’anys. Una nit que, sorpresa, sorpresa, anava una mica borratxo; com si ens coneguéssim de tota la vida, li vaig passar el braç per sobre les espatlles, li vaig dir que em semblava una noia molt maca i que què li semblaria si em donava el telèfon per a quedar un dia per a anar a prendre alguna cosa. Em va donar el seu telèfon i abans de marxar em va fer un petó als llavis. Així va anar.
Li dic a l’Eva que em passi el porro, que un dia és un dia, i ella em diu, com sempre, enfadada: a veure quan aprens a liar-los.
Li dic que pel que fumo no val la pena.
—A més et tinc a tu.
I somric i li toco la cuixa. Avui toca.
